Crònica de la Mm 2011

Sortíem d'hora, a les 16:21, les previsions eren de possibles plugims de tarda i pluges continuades pel matí.

Iniciem la travessia molt animats, i a poques metres de la sortida comencem a córrer. És un trotar suau però ens permet avançar molta gent. Anàvem fent estones de cursa i estones a peu. El cas és que en 2h 20 min ens plantem a Aigua Freda (Km 16 un bon ritme pel que teníem previst).

Cal dir que el fet de córrer ens va cansar bastant les cames però anàvem a bon pas. Arribem al Km 31 en 5h 15min. Particularment tinc alguna estona de baixada fisico-moral , però apreto les dents i seguim la marxa. Per altra banda el Dani que és un tio de ferro-colat ni s'immuta, és un màquina!

Frontal al cap, elixirs i gels revitalitzants i afrontem la pista inacabable fins a Sant Llorenç Savall (Km 44). Ens hi plantem en 7:55 ... força bon temps, però el fet de córrer ens passa factura i els peus i alguna articulació comencen a grinyolar. De totes maneres estem emocionats pel ritme que portem.

A partir d'aquí comencen els problemes, si senyor .... son les 2 o les 3 de la matinada i la canal de la mola em trenca per la meitat ... el Dani va uns metres davant meu fins que el perdo de vista, i els 45 minuts de pujada quasi continua em minen de veritat. Arribem al mític control del donuts a Matadepera (Km 59) ... ja portem 11h.

En aquest punt poso el mode supervivència. Tot i que mentalment anem força bé, el físic es ressenteix de l'esforç. La canal per baixar fins a Vacarisses acaba de rematar la feina, a aquestes alçades es fa molt dura, no per la dificultat sinó pel desgast muscular que implica la baixada.

Vacarisses, un últim esforç ... ens queden 12 Km's, el ritme a defallit bastant però encara esperem arribar en 17h.

L'últim tram de Monistrol i la pujada a Montserrat , la fem en solitari, el Dani que treu forces de sota les ungles i augmenta el ritme ... ¡¡ens veiem al monestir company!!

Els últims 4 Km de pujada a Montserrat es fan excessivament durs, hi ha trams que les cames no funcionen, cal quasi grimpar i les forces no acompanyen, a mes pràcticament no em queda aigua ... finalment últimes escales i per fiiii!!

Un s'emociona bastant quan arriba, de fet el Dani em comenta que quan ell arriba l'esperen a dalt la seva companya i la seva filla de pocs mesos i que pràcticament li cauen les llàgrimes.

Jo la primera persona que veig és al Jaume, company de caminades que aquest any no ha pogut venir, però que ens rep a Montserrat ... un detall per la seva part que el Dani i jo li agraïm. Arribo exhaust en 17h 2min. El Dani arriba en 16h 40min (fantàstic).

Em patit bastant, però per l'entrenament justet que portàvem crec que ens ha sortit força bé. Una nova prova de resistència mental i física que ens curteix .... we are CEAR's!!